nª 19 - El avi del avi

Records del mas de Sant Dalmai

Uno de los muchos escritos del avi Josep Grahit Grau es el relato de una festa familiar en noviembre de 1959. Celebraban el XC aniversario de la compra del mas de sant Dalmai.

Asistimos a la festa Jorge y Javier pero kiku tenía 9 años, Ana 8, Marta 5 y Lourdes 3.

Lo de las fiestas ya se ve que es algo universal en el tiempo y en el espacio; es lo normal desde que el bípedo homo sapiens sapiens pudo disfrutar del planeta azul. Acabamos de celebrar una imponente viendo les falles valencianes. los primos por parte Ferrer: los Grahit y los Puncernau. ¡Visca València!

El escrito parece una separata de la obra inédita "Records de Girona" y es un homenaje a Pere Grahit i Vié, ex alcalde de Girona, "el meu avi patern, que vaig tenir el goig de conèixer i estimar pregonament"; aixi comença l'escrit. Diu que va viure 81 anys i amb grand il.lusió va adquirir la finca Mas Bosch, radicada al poble de Sant Dalmai.

Una vez al año iban al mas a pasar un día de campo; solía ser en julio. Entre otras cosas los de la ciudad podían así comer el pan moreno fabricado en el mas y los masoveros podían comer pan blanco cocido en Girona.

Oh, el bon avi! Com el recordo! Vestia levita i portava barret de copa, guants i bastó amb puny de marfil carrat. Hacían el viaje en tartana, con salida a las seis de la mañana. Se levantaban a las 4,30; la peinadora que todo el año atusaba a su madre dejando su cabeza como un figurín, iba a las 5. Su madre, previsora, nunca dejaba de llevar un botiquín en un estuche de madera.

Con las tartanas de can Peró se iniciaba la odisea. Luego se iba al mas con las d'En Met del Pont i més tard amb les d'En Matas, de Sarrià. Solían ser tres tartanas pues en Girona los Grahit eran tres ramas: la de l'avi, el seu fill Rossend i una naboda, Mercè Palou i Papell, que fella de mastressa de la casa des de que ell havia quedat vidu; habitava al carrer de la Força d'on passà al primer pis de la casa número 1 de la Pujada de sant Martí. La de l'oncle Enric, amb sa esposa Agnès i filles Consol i Eugènia, que vivia al carrer Nou, número 20, 2º, 1ª; i la del meu pare (Emili) que residia a la plaça de sant Agustí, número 17, 1º (llavors encara no s'estilava la denominació de principal).

En el mas hi abundaven espessos boscos de pins, roures, alzines i "suros" que poblaven les sorts de la mateixa finca, conegudes per la "pineda", la "serra alta", la "roureda gran" o "crosa", la "casa" i alguna altra sense nom.

Les tartanes es deixaven en el porxo d'arcada alta i rodona i els cavalls, suats per la calor i l'esforç realizat, se'ls entrava despullats dels feixucs guarniments en una de les corts, separats.

La masovera preparava el dinar dels seus, cuit a la llar de boca ampla vigilada per algun gos ajegut i caragolat prop del caliu. I la meva mare, per les seves especials i reconegudes dots culinàries, ajudada per les seves serventes, conjuminava el de les tres families reunides, tasca en la qual excel.lia.

La cassola d'arròs fumava al centre de la taula. La ensiamada es composava d'escarola, àpit, tomates, pebrots i cebes dolçes, tot collit de l'hort de casa, anxoves i olives negres, cogombres, bròquils preparades amb sal i vinagre per la mesover en el temps oportú de l'any. Desprès eren servits els pollastres rostits amb greix, daurats i suculents.

Per postres era saborejada la dolçor d'uns grossos tortells; es rebava la pasta gustosa amb unes copes de vi ranci o moscatell, i finalment era servit l'aromàtic moca, caracolillo i Puerto Rico.

Després es sortia a pendre la fresca davant la casa. A la caiguda de la tarda s'anava a berenar a la font de la masia, situada al fons d'un torrentó prop de la separació de can Puig.

Mon pare, de tant en tant es treia el rellotge d'or que duia a la buxaca esquerra de l'armilla, penjat per ferma i ben traballada cadena del mateix metall, i en arribar l'hora justa de cada any, per tal de que no ens atrapés la fosca pel camí, cuidava de donar la veu d'alerta i les ordres necessàries als tartaners perquè anessin a enganxar.

L'avi Grahit sempre deïa que un cop construida la carretera de Girona a santa Coloma de Farnés, que travessa en part el mas Bosch, aniriem a la finca amb les centrals de la "Gendreta" i de "Can Fita", tiradas cadascuna per dos cavalls de llargues cues i cabelleres, que circulaven en aquell temps per a transportar els passatgers de l'Hotel d'italians i del centre, respectivament, a l'estació de Fransa i viceversa.

Pere morí el 1898 i després del seu plorat traspàs, només anàven cada any els de la tercera branca dels Grahit, o sigui el meu pare (Emili) que entrá en possessió, per compra al seu germá Ricard, de la part d'aquest i administrava la tercera del seu germá Enric.

Años después l'avia Neus compró la tercera parte, la del tío Enric, y todo Mas Bosch sería para los herederos del avi; Neus i Joan. Con el paso del tiempo, hoy día la finca forma parte del aeropuerto de Girona.