nº 4 - Emili Grahit i Papell

Nascut a Girona el 26 d'agost de 1850, va morir el 10 de març de 1912 amb 62 anys. Casat amb Clotilde Grau Romanati, tinguerent 6 fills: Joaquim (n. 1878), Dolors (n. 1880), Emili, Josep (n. 1883), Candelaria, Lola i Conxa (n 1876) la major. 

Ricardo era un dels seus germans que era metge uròleg. Tenia consulta a la Rambla de canaletas; a la Vanguardia de 1902 surt anunciada. Ademès tenia una farmacia y va esser co-fundador de la Cínica del Pilar. Va experimentar una técnica nova en ginecología i en la biblioteca de Collserola ni ha de haber algún llibre o escrit seu.

Fou un polític, historiador i advocat gironí.

Llicenciat en dret administratiu al 1871, Emili Grahit es vinculà en uns temps primerencs als cercles de la Jove Catalunya i els sectors de la Renaixença de Girona i la seva regió. Fou en aquest àmbit intel·lectual que Grahit començà a desenvolupar les seves capacitats d'estudis històrics, amb treballs sobre Francesc Eiximenis i el canonge Francesc Dorca. A poc a poc, anà compaginant l'exercici de l'advocacia amb la recerca i compilació històrica, a més d'una forta promoció cultural i intel·lectual a al Girona de la Restauració.

Al 1876 fundà amb d'altres intel·lectuals gironins com Enric Claudi Girbal l'Asociación Literaria de Gerona, principal expressió cultural de la ciutat que organitzà el Certamen Literario de Gerona i començà a publicar el mateix 1876 la Revista de Gerona. Sota aquest moviment cultural s'hi aglutinaren la majoria de membres de la generació de Grahit que, tot i que s'havien format

a la Renaixença, havien començat a sortir-ne per nodrir una cultura en castellà, proespanyola i oposada als preceptes catalanistes. En aquest àmbit intel·lectual Grahit desenvolupà tota la seva obra històrica dedicada als setges de Girona, d'on es remarca la monumental Reseña histórica de los sitios de Gerona en 1808 y 1809.

Paral·lelament, Grahit emprengué un

a curta carrera política que el dugué a l'alcaldia de Girona entre els anys 1887 i 1891, seguint les passes del seu pare Pere Grahit i Vié, que ja havia ocupat anteriorment el càrrec pel partit liberal de Práxedes Mateo Sagasta. Grahit acabà dimitint del seu càrrec per les divergències amb els regidors conservadors i republicans del consistori i el seu vet constant a la gestió de Grahit.

L'historiador i ex-alcalde de Girona, Joaquim Nadal ha

tingut cura de

l'edició i estudi introductori del llibre Emilio Grahit y Papell. Memorias de un ex-alcalde

gerundense, una publicació de l'Institut d'Estudis Gironins que presentà Narcís Soler, president de l'entitat, el dia 2 d'abril del 2002 al saló de sessions de l'ajuntament. Nadal va llegir alguns dels fragments més representatius de les memòries, escrites en un «estil dens i retòric, com corresponia a un advocat», i adreçant-se sovint a Carme Ferrer, vídua de Joan Grahit i Soler, el nét d'Emili Grahit que va facilitar-li el manuscrit, i als seus familiars.

Per Nadal, la lectura de les memòries condueix a una constatació clara: «A Girona tot era asfixiantment provincià, i l'única manera de sortir d'aquesta situació era trencar el sistema, cosa que no es produirà fins a l'emergència del catalanisme polític, en el qual Grahit no es va embarcar.»

Al contrari, el polític gironí «es va deixar proposar í es va deixar destituir» per un sistema «molt poc democràtic», i amb la seva gestió emparada pels partits dinàstics va seguir el joc de la Restauració, a vegades amb uns discursos, com es percep en les memòries, «si no reaccionaris, sí conservadors». Aquesta és la principal contradicció de l'exalcalde gironí, historiador, advocat, polític i home il·lustrat, respectat a la seva ciutat, on va ser un habitual de les tertúlies de l'escriptor Joan Vinyas, i a Barcelona, on va cursar la carrera de dret en contacte amb alguns dels principals intel·lectuals de la Renaixença, com ara Narcís Oller, Josep Pella i Forgas, Joaquim Botet i Sisó o Manuel Duran i Bas; unes relacions que no van impedir que renunciés no solament a la reforma política, sinó també a la seva pròpia llengua: a partir del 1879 ja no escriuria més en català.

En contrapartida, se li deuen algunes millores importants al municipi, com ara l'atenció a la Devesa, al passallís de Pedret o a l'ensenyament primari, a més de la reordenació de l'horari administratiu per impedir que alguns funcionaris continuessin treballant des de casa. Però sobretot és recordat per la substitució del gas per l'electricitat en l'enllumenat públic, que va convertir Girona en una ciutat capdavantera, tot i que Nadal recorda que més que d'una gosadia es va tractar d'un estratagema per escapar dels deutes que el municipi havia contret amb la companyia del gas.

Nadal va conèixer l'existència de les memòries d'Emili Grahit per un opuscle editat l'any 1944 per Josep Grahit i Grau, un dels dos fills del polític gironí, però fins al 1976 no va poder localitzar el manuscrit, a casa d'un nét, Joan Grahit i Soler, que vivia a Barcelona. L'altra branca de la família, la que descendeix de la filla de l'exalcalde gironí, Conxa Grahit, no hauria pogut proporcionar cap documentació valuosa a Nadal, però és la que ha conservat més vincles amb Girona i la que ha mantingut més viva, des dels ideals de la República, la tradició literària de la família.

Ignasi Rodríguez Puntonet conserva encara amb emoció els dos volums de la primera edició de Los Sitios de Gerona, de 1895, que va heretar del seu pare, un dels néts d'Emili Grahit, i que han sobreviscut «a la Guerra Civil, á la repressió i a la dictadura»; afirma com si donés compte de tres desastres naturals i de l'espectacular proesa d'haver-se'n salvat. Aquests dos llibrots són l'únic record que conserva del seu besavi, Emili Grahit, i una de les escasses herències del seu pare, el periodista i dramaturg Ignasi Rodríguez Grahit.

Del primer, Rodríguez Puntonet, nascut el mateix any que va esclatar la Guerra Civil, no pot guardar-ne cap record, però tampoc no en té cap del pare, redactor del diari republicà L'Autonomista que va exiliar-se a França el 1938 i va morir completament sol en un hospital de Paris, lluny de la dona i el fill. La família sencera, de fet s'hauria dispersat per sempre si la mare, Maria Gràcia Puntonet, no s'hagués sobreposat a la desesperació de veure's separada del marit i sense cap cèntim a la butxaca i no hagués pujat corrents al tren on acabava d'embarcar-hi el fill per evitar que se l'enduguessin a Rússia. «S'hi va repensar explica avui Rodríguez Puntonet-. Em va recollir d'una estrebada i va acabar de malvendre's el poc que tenia perquè poguéssim subsistir.»

Rodríguez Puntonet reté encara la imatge de la seva àvia, Conxa Grahit Grau, filla d'Emili Grahit, una «dona molt liberal, de molt de temperament», «No s'estava d'orgues»; assegura el seu nét, que sospita que el matrimoni amb et banyoli Ramon Rodríguez Caixàs, autor d'unes Escenes costumistes recuperades el 1988 per Edicions d'El Tint, no va ser gaire ben acceptat a la casa paterna.

Publicada al diari El Punt el 19 i el 29 de març i 3 d'abril de 2003.